Aquesta proposta al concurs, passats els anys, i a la vista de com ha evolucionat l’entorn del casc de Vilamarxant, creiem que guanya en veritable intervenció de límit. Si d'una banda s’amagava rere el carreró de la Font, amb eixa enretirada donava lloc a visualitzar des de l’altre costat del barranc. Evitant les horripilants mitgeres que encerclaven la parcel•la d’emplaçament. Que avui, encara, persisteixen. En separar-nos, les façanes i els cossos recreaven les vistes, i de pas les circulacions d’accés.

Zona d’urgències, amb accés per a ambulàncies a la planta semisoterrani. Clínica d’urgència i magatzems.

Planta baixa: Zona d’atenció pública i consulta convencional. Amb una zona de descans i guàrdia permanent de facultatius. En zona amagada d’accés directe des del carrer.

Planta superior: mitjançant ascensors i rampa exterior accés a espai de pràctiques i exercicis prenatals de dones embarassades.

La composició i règim funcional coadjuvava a la relació entre els usuaris en els temps d’espera. Zona per a jocs infantils, amb llurs mares fent exercicis preparatoris al part.

El vestíbul de recepció i acollida era l’element que organitzava la distribució a tots els mòduls d’atenció externa en totes les plantes. L'encorbament presentava un punt de tangència amb l'alineament dels límits del barranc. Allà, a la punta, l'escala volada es recobria de vidre. Per la nit, il•luminada representava un nucli d'atenció de la població.

La composició formal era la d'unes tibants façanes que eren esgarrades horitzontalment, com si d'un tall de bisturí permeteren les vistes enllà del lloc on es trobaven. Moltes voltes immersos en processos dolorosos que calia esbandir, mitjançant la conversa relaxada amb els altres usuaris del servei públic.

Possiblement varem pensar en un centre de salut d'àmbit comarcal. Massa centre per a una Generalitat massa curta de previsions.